Tuesday, October 20, 2009

Lliscar pel món

Lliscar pel món


com qui no vol.












Ser llum gris discreta


filtrant la veu secreta


de les hores sense nom,


ser la llum que tamisa


las tardes fredes


preludis de nits incipients.












I perdre's entre mirades


i abandonar la identitat


per ser ja foscor


i no ser ni llum


ni llum gris


ni llum gris discreta.










Ser sols foscor sense pietat.






No marcar ja siluetes


ni destacar subtils tons astrals


esborrar relleus superficials,


les arrugues dels rostres


i les emocions més viscerals.
















Lliscar pel món


com qui no vol.




La llum del sol.


Les festes d'hivern

Ens xuclen les festes d'hivern
a un món de vidre i màgia
amb velles partitures entre miralls,
i el trencadís d'una memòria viva.

Ens xuclen a altres temps,
a temps de pollastre farcit
i tènue sobretaula,
als passadissos estrets
d'una infància feta de teranyina
sublim i ben bastida
per les cantonades de la vida.

Ens xuclen les festes d'hivern.

Wednesday, October 14, 2009

Un dia

Un dia arribarà el fred
que ens amararà el rostre
dins l'espill etern.

Quedarem sense alè,
i els cucs faran via...

Wednesday, October 29, 2008

Com la taca de vi negre


Naveguen els grans de magrana,
queden submergits al moscatell
entre lleugeres onades d'una cullereta en calma
a un mar d'antic raïm i gust de mel.

És el vent dels mots l'alè
d'una trobada esperada
que amalgama sàvia la gana
amb un exquisit àpat de postres variats
entre imatges projectades
i projectes temptadors d'abast ilimitat.

Ens quedarà la trobada esperada
indeleblement impresa al record
com queda la taca de vi negre a les estovalles,
com el sol a la mirada d'un diumenge lluminós,
com el canvi d'hora al rellotge de la torre,
com el GPS dient 'dése la vuelta si puede, haga el favor'.


Sunday, September 21, 2008

Límits


Són difícils els límits,

indefinides les línies,

no saps on acaba el teu ésser.

On són les fronteres del món?

S’esmicolen llindars.

I la llum barreja les parcel·les col·laterals,

esborra vides privades

i tamisa paletes que el caprici instal·la al cap.

T’abraça la llum quan s’apaga,

fa insomnes les nits,

allunya traïdora els somnis.

T’ubica la foscor

de nou rere els vidres

i el silenci esdevé por

a trobar-ne un dia els límits.

Passejant per Castelló




Posted by Picasa

Sunday, November 11, 2007

Capgira la llum al matí molts reflexos

Capgira la llum al matí molts reflexos,
estira les ombres en fer-se de nit
i passen els dies plens de vida
que apunta a la agenda mil coses per fer.

Esperem una pluja que encara no arriba,
preparem la llenya per les nits llargues del hivern,
veiem com cauen les fulles dels arbres
volant barrejades amb records i papers.

Enyorem els bolets enguany absents,
existència abduïda per la presència
d’un anticicló extemporàniament estiuenc
que resseca humus, micelis i l’esperança d’omplir el cistell.

El constant dia a dia,
aquella monotonia que origina
voler un sou fidel al final de mes
ens duen a picar sempre el mateix esquer.

Matinar i reiterar mots i gestos i expressions.
Dissenyar futurs amb bona voluntat
tot sabent que no reeixiran.
I excusar-nos sovint davant del mirall.

Els retards als trasllats de rodalies,
i els esvorancs d’actualitat penosa i fatal
i les pateres abocades al naufragi habitual
i el seguit del que diu el telenotícies
ens originen un incert neguit,
i la por a una epidèmia que ens porten els de fora
i les inquietuds per si ens assalten els polls
o ens envaeixen les cuques per terra corrents
i tantes cabòries que se’ns confonen a la memòria....

Deixar-nos besar pel cansament
mentre badallem dissimuladament,
identificar problemes irresolubles
per buscar solucions impossibles.


Sentir que el temps ens empeny,
que les cruïlles demanen veloç elecció,
que el pòsit del passat és capritxós,
que si vivim és que no som morts,
que la llum és font subtil d’ombres,
que les ombres oculten mirades tafaneres,
que les tafaneres son mirades alienes sempre,
que sempre és massa tard per arribar aviat,
que aviat serà hora d’oblidar el mai,
que mai el suc de llimona escriurà mots,
que els mots s’aparellen amb les veus,
que les veus fabriquen fantasmes fent fugir la raó,
que la raó ens acompanya fins que la foragita el no,
que el no és l’arrel de tota afirmació...o no.




Capgira la llum al matí molts reflexos.

Tuesday, June 26, 2007

Alzeimer poètic

I. Fugida

Saviesa acumulada,
vas fugint per les finestres.
Records de la vida meva,
marxeu agranats pels vents.
Imatges del passat,
emigreu qui sap a on.

A mi em marxen poc a poc
les imatges, els records i la saviesa.
A vosaltres us abandonaran de cop,
quan us arribi, tard o d’hora, la mort.




II. Glop

Ara sóc només un gos,
abans jo era en Glop.
Un nom tant elegant
que l’amo em va posar!
Ara no el pot ni recordar.

Ara sóc només un gos,
abans jo era en Glop.


Ja no em dóna el menjar,
ja no em crida per jugar.
Jo l’ensumo quan camina,
i me’l miro quan sospira.

L’amo està molt ensopit,
ja no encén el llum de nit;
sort té l’amo cada dia,
que l’acompanyo jo al llit.

Abans jo era en Glop,
ara sóc només un gos.

III. La cullera



Ja no sé si he de menjar
panellets, torrons o coca,
ja no sé si he de vestir
l’abric, xal o pijama,
ja no sé si és matí o tarda,
ja no sé de qui és la casa...

I tot va començar
guardant una cullera
al calaix de la nevera,
i com que ja no sé comptar,
no recordo quants anys fa.



IV. L’oblit

Com el forat
xucla
l’aigua bruta
de la pica,
l’oblit
s’empassa
els records
i el sentit.

I una canonada
col·lectiva
recollirà
amb anonimat
vivències
i herències
que mai ningú destriarà.


V. Pregunto

Em dedico a preguntar,
i no sento les respostes:
les dius, i ja són mortes.

Jo vull creure que pregunto
perquè escoltis una veu
que no ve del pensament,
és el cruixir d’un sentiment.

Em dedico a preguntar,
i no sento les respostes:
les dius, i ja són mortes.



Saturday, May 26, 2007

A corre-cuita

Ens estampa el temps contra el futur,
anem a corre-cuita, esparverats,
alterant velocitats,
fumejant a cada corba,
reculant de tant en tant...

Procedim de l'ahir
i anem de pressa cap a la fi.

Amb ventades irregulars,
llamps i ruixats gelats.

Wednesday, February 28, 2007

Avanzar




Ahuyentar cada vacío
con patrones del saber,
asomarte a la niebla
y descubrir la espesura,
lo tupido de cada camino,
ciertos desafíos
que va esculpiendo el porvenir
y envejecer sin panegíricos.

Ahuyentar cada vacío,
con arte en el bolsillo,
cadencia en el oído
y un motor adosado
a cada tobillo.

Avanzar hacia lo ignoto,
calibrar un espacio inmenso
hecho de utopías,
playas, horizontes y emociones.


Avanzar,
ahuyentar cada vacío…

Tuesday, December 26, 2006

Se'ns escapa un any

Se’ns escapa un any
envellint en nits de gebre
fruint d’albes contades.
Se’ns escapa un any
que la historia ja ha guardat
als arxius de la memòria.
Se’ns escapa un any,
flueix fluid i s’esmicola
entre dotze gotims de raïm
embolicats en bosses de cel•lofana
i el càlid comiat de les campanes,
o entre un plat de llenties italianes
i l’esclat del tap d’una ampolla de cava...

Deixem-lo anar!,
que rodi la bola,
que ballin les bombolles del “spumanti” a Praga
que esclatin a Portugal els focs artificials,
estrenarem amb hores de diferència agendes i calendari
els humans alfabets "civilitzats" d’aquest Planeta,
ens pujaran el sou un poc per cent sempre precari,
reviurem de nou fins que arribi el nostre aniversari
i ens sortirà la fava al tortell de reis
i el gener serà llarg i fred i fosc i espès
i obrirà pas a un febrer acostumat al hivern
i amb un dia vint-i-quatre per fer una calçotada
i ens portarà l’eclíptica solar de la gelor una escapada
amb llums de primavera fins ben entrada la vesprada
i passarà març conduint el temps cap a l’abril
i arribarà un maig florit i clar
de climatologia una mica esbojarrada
per anar cap al juny de les revetlles
i una calor primerenca que ens durà en safata
el solstici de les jornades més llargues
i les nits més escurçades de l’hemisferi
i la calitja i la vida a l’aire lliure de juliol
i la suor de la festa major amb l’agost
i l'esperat peregrinatge per cultures i aeroports
i la tardor amb fruits secs i bolets
i la fresca ponderada del setembre i de l'octubre
i la castanyada amb ventada del novembre,
i de seguida el desembre
per poder fer el pessebre
i dir això ben alegre:

Se’ns escapa un any
envellint en nits de gebre
fruint d’albes contades.
Se’ns escapa un any
que la historia ja ha guardat
als arxius de la memòria.
Se’ns escapa un any,
flueix fluid i s’esmicola
entre dotze gotims de raïm
embolicats en bosses de cel•lofana
i el càlid comiat de les campanes,
o entre un plat de llenties italianes
i l’esclat del tap d’una ampolla de cava...
Deixem-lo anar!,
que rodi la bola.
Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Thursday, December 21, 2006

Trilogia del solstici

I. Solstici d’hivern

L’aviram del galliner
ha foradat per fi la tanca
i ha fugit com un vesper
emparant-se avui en la nit;
impunitat servida així
pel solstici d’hivern,
enguany amb lluna nova
(la més llarga, la més fosca).

S’han salvat les pulardes,
els pollastres del corral,
les gallinetes i els galls
d’un traspàs que era anunciat.

Què endraparem aquest Nadal?
Ha fugit de nit tota la carn!

Ha fugit, com fuig la sort de la vida dels pobres,
com fugen dels agnòstics les benediccions,
com fuig el crit trencant tots els silencis,
com s’esvaeix el temps quan el món se’ns fa infinit.

Menjarem enguany les esperances,
menjarem aquest Nadal els bons desigs,
brindarem plegats per l’aviram
i ens farem o no vegetarians.



II. Llums

A les portes del Nadal,
quan s’acaba l’any
i l’esma ens empeny amb afany
arriba el portal del hivern i son inici,
arriba triomfant la data del solstici.

Llum de dia declinada,
llum de tarda esmorteïda,
llum de nit esfereïda.
Fred, foscor, esglai,
buscar-li a la gelor una sortida.






III. Fosc el solstici

Solstici fosc
lluna nova,
la fe a prova.
Tapat el cel
sense estels.

Fosc el solstici,
nova la lluna,
desapareguda.
El cel tapat,
estels de glaç.

La nit serà molt llarga
i la foscor es farà infinita.
Fins que retorni la llum del dia,
la nit serà molt llarga
i la foscor es farà infinita.

Sunday, July 30, 2006

Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips

Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips


















JULIOL 2006 IBM








Ahir vaig podar la gespa

Ahir vaig podar la gespa, per fi,
i ha quedat impecable el jardí.

Les zones abans de verd més intens
han quedat ara una mica esgrogueïdes,
i els trossos abans més empobrits
llueixen avui un to primavera envejable.

És curiós com pot canviar-nos la visió
una superficial intervenció.

El que considerem veritats segures
son sovint molt relatives,
doncs si algú els hi passeja la podadora
es modifica la percepció de l’essència.




Crema el sol al cel de juliol


Ens atrapa la peresa,
no podem actuar amb pressa,
que no ens deixa aquesta llum
ni l’escalfor de l’atmosfera.

Som ninots bressolats per la calor,
ens abandona qualsevol vital fal·lera,
no ens podem moure per mor de l’escalfor.
Crema el sol al cel de juliol.



M’ha picat una abella


M’ha picat una abella,
m’ha traït la molt gamberra.
Si ni les espanto ni les maltracto,
per què m’ha hagut d’incomodar?

Fent el mutu ritual quotidià
ens hem interferit
i, molesta, m’ha clavat el seu fibló...

Punxada, mal intens,
quina fiblada!,
ensurt, espant, cobriment de cor.
I, a continuació, extrema por.
Entro al Google per cercar al meu problema solució,
i veig estorada que pot ser motiu de mort una picada!

En sobreviure a tant perillosa agressió,
celebro ser persona afortunada
i haver sobreviscut a la picada.

Hores després, em trobo a l’abella espantada,
immòbil, a un paret enganxada;
l’atrapo amb facilitat
i li ofereixo la oportunitat de reencarnar-se.



No sé què és el que passa

Cauen unes quantes flors d’hibiscus
pansides cada dia al voltant de l’arbust;
és cosa de la natura: tot procés té un final.
Floreix una poncella,
obre els cinc pètals amb vermell a dojo,
es tanca després a poc a poc
i cau sense fer soroll.


De tant en tant, però,
cau també una flor en la seva fase d’esplendor;
no sé si li talla la tija un bitxo
o si es llença moguda per la desesperació
que li provoca un trist futur de crispació.

No sé què és el que passa.



Nubes


Se está cubriendo el cielo de nubes,
la brisa aumenta su velocidad,
la luz diurna deriva hacia una tenue oscuridad
y los árboles danzan… es un festival.

Toman volumen y crecen y vienen y crecen
todas las nubes que los tratados describen,
las de nata, las de gasa, las de luz,
las de algodón, las de humo, las de hilo,
las de nieve, aquellas de borreguitos,
las que bordan sus contornos con puntillas blanquecinas,
las opacas, las compactas, las traslúcidas,
las morosas, las borrosas y las indecisas,
las de las novelas de las hermanas Brontë,
las de los grabados medievales,
los óleos renacentistas,
los cielos de Sicilia,
los cuadros pompeyanos,
los fantasmas que lucen sábanas,
los espíritus entre llamas,
las aguadas inacabadas,
los sueños de las pantallas,
los grises del sol de medianoche,
las claras del huevo frito,
las enaguas de los ritos,
el contorno de las manchas de humedad,
la transparencia de Venecia,
la expresión de ese ser que se ha perdido en la niebla,
el blanco de los ojos de una ciega,
las alas de una libélula,
el jazmín maltrecho por el viento,
y el mar que simula ser espejo.


Se ha cubierto el cielo de nubes
pero no se entera la luz solar,
los rayos batallan por no perder su lugar
y mantener su ubicuidad…
¡Ojo! Son ahora apartados y velados,
¿no tendremos un monzón oriental?
no, ni una tempestad tropical, ni siquiera una tormenta de verano,
que ya el sol vuelve a ser dueño del espacio celestial.


Retorna el azul de julio,
la brisa ha fingido
y las nubes… ya se han ido.








Sou, baladres


Sou, baladres, testimonis
del meu treball:
m’heu vist buscar el mar,
regar la gespa, cavar,
plantar esqueixos i podar.

I no us dedico cap esforç,
vosaltres, baladres, creixeu sols.



Tres dies desprès


Fa tres dies que em va picar una abella,
i quan la memòria m’havia aparcat el tema
al racó dels oblits provisionals,
he començat a notar una molesta coïssor
vermellosa a la zona de la fiblada.

Em vaig salvar primer de la mort,
vaig alliberar-me després de la ràbia,
i ara es venja de l’abella el fantasma
produint-me una epitelial lacra.

Ignoro els esdeveniments futurs,
desconec de ma irritació el diagnòstic,
tampoc sé el seu pronòstic...

Tanmateix vull deixar constància
d’una evidència constatada:
pot comportar certes dificultats
matar l’enemic per venjança.



Tu i el sol



Vivim per identificar la nostra imatge
ens desplacem sense parar,
provem de ballar, saltar, córrer, nedar,
pensar, tossir, plorar, dissimular, viatjar.

I tot buscant la lluminària
que ens proporcioni una ombra encisadora,
satisfactòria, pròpia, natural i ponderada.

Tu i el sol, albades, migdies i vespres,
i la teva ombra mòbil; quan la vols capturar
ha canviat de mida, d’opacitat,
fins i tot desapareix, no es deixa mai caçar.

Thursday, July 27, 2006

Quart recull de subtileses, evidències i estereotips

Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips










JULIOL 2006 IBM










Captarem del cel la transparència


Captarem del cel la transparència,
i una certa versatilitat en batejar-lo
se’ns permetrà en funció del nostre punt de vista,
la prèvia preparació o la seva aparença.

Fruirem en contemplar els estels,
navegarem sota llur influencia,
i ens atorgarà la carta astral virtuts
mentre els satèl·lits i els astronautes,
gestionats i interpretats pels astrofísics,
veuran la Terra des d’allà amb contaminació lumínica
i ones microones i ones microones i ones microones
i ones microones i ones microones i ones microones



biuuuuuuuuuuuubiuuuuuuuuuuuuuuuubiuuuuuuuuuu
Contact contact f4-l274 contact iuuuuuuuuuuuuuuuu
Iuuuuuuuuuu brbrbrbr ;;;;;;;;; iu iu iu iu iu contact.....
fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuufiuuuuuuuuuuuuuuuuuuu









Dràstica és la calor



Dràstica és la calor
que ens castiga el benestar,
ens fa suar a tothora,
ens avorreix els informatius,
dona entitat profunda a l’estiu
i ens aixafa al sofà.

Descarta la barbacoa,
ens convida al xiringuito,
obre portes i finestres,
incrementa el consum d’aigua
i ens polaritza l’atenció
com si fos noticia espectacular
que al juliol faci calor canicular.








El pruner


Ha envellit el pruner.
El condemna a mort la pròpia existència;
té els dies comtats, la collita caducada,
un invasió al tronc de líquens
i resina enquistada a les branques enlairades.

Una escorça a voltes esberlada
lluint grisos iridiscents, canviants segons l’hora,
posa un to adust, fosc i elegant enmig del verd de l’herba
i els branquillons encara poblats de fulles,
algunes ja disfressades extemporàniament de tardor,
les més, vestides de primavera encara, fruint de la claror,
moviment a compàs d’una brisa refrescant.
I la soca gran, farcida, tot volum, entra majestuosa a la terra
com si fos intemporal sa imprescindible funció.

Ha envellit el pruner.

Prescindirem d’aquelles prunes grogues madures
d’anys passats, les senceres i les encetades,
doncs eren també banquet de festa pels ocells.
Prescindirem d’aquella melmelada color ambre
que durava fins ben acabat el sempre llarg hivern.
Prescindirem d’una ombra generosa
que agraíem amb delí i un llibre cada dia d’estiu.

Prescindirem per sempre més del pruner.

I el seu buit serà ocupat per l’aire,
pel silenci més flagrant, per l’oblit,
i el seu no hi és serà infinit.




No creix la gespa enguany


No creix la gespa enguany,
ha esdevingut bonsai per mor de la sequera.
La terra no pot pas ser generosa:
resseca i eixuta sota un sol apegalós
imprudent i omnipresent dia a dia
ha deixat minsa l’alçada de l’herba.

M’afanyo a regar cada tarda
i l’aigua juganera pinta l’arc de Sant Martí.
Visió dels set colors assolellada!








Pasa el tiempo

Pasa el tiempo ajando proyectos
impulsando creces, sedimentando acosos,
conservando azares, disfrutando pieles,
filtrando tal vez miradas de largo alcance…

Pasa el tiempo restaurando infancias,
traicionando tonos, memorando fragancias,
obviando historias, presentando acciones,
pintando rictus, modelando facciones, saltando el orden,
desordenando agendas, fisgando alardes, ahuyentando niebla,
prometiendo cambios, oxidando bisagras, generando canas,
abduciendo gozos, borrando caminos, dibujando mapas,
floreciendo plantas, sumergiendo cofres, escribiendo claves,
camuflando mares, mareando llaves, reencarnando voces,
minando agilidades, rimando miradas con las visiones claras,
amarilleando papeles, expiando culpas, fondeando ganas,
oreando modas, alejando fotos, invalidando modos,
fundiendo estimas, aclarando cielos, orillando prisas,
marcando salidas, olvidando entradas, marginando nadas,
reinventando arte, arrinconando frases, facilitando enlaces,
embarcando posos, ubicando adornos, evocando dudas,
excavando pozos, olvidando destrozos, abriendo pasos,
escogiendo trazos, permutando luces, virando deseos,
justificando esbozos, contrariando esperas, bañando cuerpos,
diseñando nubes y claros en la selva que habitamos.

Pasa el tiempo.



Pollissos


Un munt de rebrots perjudicials
surten sovint a la soca del llorer,
són els invasius pollissos ;
creixen vigorosos al voltant de l’arbre
per no arribar a ser mai res.

Cada pollis és un perill,
cada pollis, una amenaça:
li treuen força al creixement,
deixen l’arbre desvalgut,
sacrifiquen sa salut
per no arribar a ser mai res.


Cada soca té els seus pollissos,
cada ésser els seus delimitadors,
cada persona els seus rebrots desgastadors.






Tampoc avui ha plogut


Tampoc avui ha plogut
malgrat el núvol gegant
que m’amenaçava el passeig
aquesta vesprada.

Els meus congèneres,
altres animals i totes les plantes
desitgem una pluja refrescant.

Ens agradaria ara mateix
que arribés una tempesta per sorpresa,
passant dels meteoròlegs, obviant ses previsions.

Ens agradaria ara mateix
veure ennegrir-se el cel,
i ventant els braços amunt
rebre una gotellada
que ens fes mig tancar els ulls,
recollir corrents els coixins de les cadires del jardí,
i entrar fragorosament a casa per tancar els vidres nets.

Ens agradaria rebre sota una pluja generosa
la foscor d’aquesta nit sense lluna i xafogosa.



Tinc un entreteniment



Tinc un entreteniment
millor que fer sudokus,
encreuats o passatemps,
és fer poemes, rimar paraules, escriure mots.

No sé si és art,
no sé si és poesia,
sí sé que és plaent necessitat.

No calen estris, no cal espai,
ni pintures, ni piano, ni estudi, ni pinzells,
tant sols els dits sobre el teclat
que fan a cada moment un àgil ball
i s’escriuen les paraules ordenades,
surten col·locades a la pantalla
quasi sempre ben rimades
expressant idees i pensaments dins d’elles,
frases fetes, evidències deliberades entre trampes camuflades
i m’obliguen a un esclavatge del que no em puc alliberar.

Ara venen i s’acumulen i demanen agilitat,
agafen de sobte sobre mi autoritat
i maneguen com elles volen ma voluntat,
són les paraules que cauen soles, amb autonomia,
amb prepotència, amb sobrietat, i com el raïm de la parra pengen de l’ordinador amb aquella naturalitat que a ningú estranya.

Saturday, July 22, 2006

Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips

Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips












JULIOL 2006 IBM




Con las dudas a cuestas


Ganamos partidas,
perdemos combates,
salimos triunfantes
o perdemos la fe…

Pero siempre, siempre,
seremos pensantes
y la victoria será
caminar por el mundo
con las dudas a cuestas
en pos de alguna verdad.





Concentrado de jazmín


Anochece de nuevo.
No hay sorpresa.
Pasa otra vez lo habitual;
pero una inflexión sensorial
reclama poética alarma.

Rememoro un aroma
que me engulle a anteayer:
concentrado de jazmín.
Es el perfume que hoy desprende el jardín.

Y es un paseo en Sevilla,
y es un collar de la India,
(esas flores frescas de cada día)
y es la trampa de un archivo infame
que juega con mi recuerdo para no acabar de ubicarme.

Me pasea, eso sí, por toda la Tierra,
por las luces de mil puntos cardinales,
por interminables y frecuentados canales,
por sabanas y selvas y estepas salvajes,
por muchos tiempos, por algunos lugares…

Me pasea.





Controvèrsies caducades



Les controvèrsies venen envasades en llauna,
i queden totes emmagatzemades al fons del celler.
Passen allà un indeterminat temps,
dies clars de sol i nits fosques de lluna.

I quan les obrim- si tenim l’eina apropiada-
sovint veiem que estan florides, que han caducat
o han perdut l’atractiu que els hi atorgava l’honor
de ser llarg temps conservades.

Són ja llavors controvèrsies caducades.





Els eucaliptus



Escorça canviant,
branques amb ball
a caprici d’una brisa quasi quieta.

Balanceig, balanceig.

Fulles fines verticals del gris al verd
passant per un taronja esporàdic;
altius els eucaliptus
amb flors dissimulades
i pol·len a l’aire constantment.

Parada i fonda per ocells,
trama vegetal que juga amb el cel.

Balanceig, balanceig.





Les da volumen la luz


Les da volumen la luz,
de noche son siluetas,
son grandes manchas negras…

Sólo al amanecer el sol
le concede entidad y nombre
a cada árbol de tu bosque,
y es entonces cuando ves
el verde nuevo de otro brote,
la telaraña entre las ramas,
la fisura en la corteza
o ese nido a medio hacer.


Les da volumen la luz,
de noche son siluetas.



Marxeu a les muntanyes


Marxeu a les muntanyes
per trobar frescor ambiental,
vols d’ocells que surten a la guia,
i el verd que pintarà amb alegria
la laborable tasca de cada dia.






Obrim els ulls


No ens deixem vèncer per tòpiques raons.
Descansem fins a cansar-nos de jeure,
fruïm del no fer res fins al nihilisme més complert,
copsem els ritmes del núvols transhumants,
obrim els ulls a la contemplació
i pugem les espatlles quan ens demanin opinió.

Cadascú té dret al seu espai d’abstenció,
tots hem d’aprendre a no respondre quan cal.
Les paraules són per parlar
i el silenci per callar.

O per pensar, per somiar, per pintar,
per decorar la vida extrema,
per caminar saltant fronteres,
per levitar entre paral·leles,
per guanyar les nostres batalles...





Parla la ràdio, parla

La feixuga labor d’assabentar el teu intel·lecte
dels processos cruels penosos i dramàtics
que fan del dia a dia constant informació,
es tradueix cada hora en una trist actualitat.

Parla la ràdio, parla, entre sintonies familiars
i ens evidencia sovint que encara no som humans,
que som molt a prop dels avantpassats trobats a Atapuerca.
Que en Carbonell quan ho diu, ho encerta.







¿Tiene alféizar tu ventana?


¿Tiene alféizar tu ventana?
¿Posee tu puerta quicio?
O tal vez carezca tu casa de puertas o ventanas.
Quizás no tengas ni casa.
A lo mejor no eres nadie,
ni tienes nada, ni eres.

Tal vez creíste ser alguien.

Alféizar y quicio: dos lujos
al alcance de los que son
algo más que sonidos en el aire.





Tornar a començar


Abelles, papallones,
mosques i borinots
volen de dia sota el sol,
voltant les flors,
i entre el capvespre i la nit
actuen els voraços mosquits.

I després, els grills,
amb sa nocturna cridòria
posen ritme al temps fosc.

Indici de son,
inici del somni.

Fins l’endemà
per tornar a començar.

Abelles, papallones,
mosques i borinots
volen de dia sota el sol,
voltant les flors,
i entre el capvespre i la nit
actuen els voraços mosquits.

Thursday, July 20, 2006

Segon recull de subtileses, evidències i estereotips

Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips







J U L I O L 2006 IBM



Arbres al jardí



Sota les branques del llorer
penso en el Jardí dels Cinc Arbres,
i l’envejo d’allò més,
doncs el meu només en té tres:
el cirerer nan japonès,
un albercoquer encara prim i jove,
i el ja esmentat llorer.

I ara confessaré que la meva enveja
neix abans, mestre poeta,
a despit de les arbredes...


Aritmètica botànica


Els arbustos reivindiquen sa presència
sense d’arrogància ni urgència:
pitosporum, el marfull, la parra, els xiprers
l’hibiscus, els baladres, el gessamí i els rosers.


A continuació són les plantes herbàcies
les que es volen presentar.
Desconec, però, molts dels seus noms,
em limitaré a recordar els que sé pronunciar:
la planta del dineret, els geranis a punt de florir,
l’herba de la gespa, l’heura i la flor de sant Martí,
el dit dent de lleó, els trèvols,
les esparregueres... totes les aromes, tots els colors.

És el jardí dels tres arbres, vuit arbusts, vuit herbes
i un munt d’insectes que liben les flors amb plaer immemorial.




Beirut


Todos los azules se han borrado en Beirut,
ya de nuevo el fuego apaga cada puesta de sol.

Riegan cada mañana las ruinas
los lloros secos de ojos sin vida,
la sangre espesa de algunas heridas
y la voz inútil de algún enviado especial.

Arrasa la guerra un país que ha perdido la paz
(intermitencia, carencia, insistencia).

Todos los azules se han borrado en Beirut,
y el aeropuerto, y las líneas eléctricas, y los escaparates,
y la vida tranquila de los fenicios que quieren la luz.



Fenc (= heno)

Arrossegarà el fenc a hivernar el sol
a les quadres perquè jegui el ramat.
Oneja ara sota la lluna nova de juliol,
i llueix cremat el seu daurat cap el migdia
mentre passen masses hores sense mida
que m’empenyen el desig què arribi de seguida
una tardor generadora de frescor, de vida,
de boscos tintats, de pluja beneïda,
de raïm madur, de verema i bolets,
d’un temps nocturn aliat dels estels...



Júpiter


Cada nit apareix Júpiter al cel.
Brillant, luxós, flagrant el copsem;
és un planeta amb fesomia d’estel
que veu com lluïm la nostra ombra
pels racons foscos de la Terra.





L’alè



L’heura trepa xiprer amunt,
ha trobat sa pròpia escala
i fan ambdues plantes
una completa paleta de verds.
Fulles: anvers i revers;
tiges i pinyes completen l’esquer
de mirades fugisseres que busquen l’alè
d’aquesta natura viva, viva també.





La mandra



Sua tota la pell
mentre la mandra badalla davant nostre
per crear tot al voltant
un estat d’autonomia
que envaeix voluntats i anul·la iniciatives
argumentant a base d’inactivitat
radical suport a la més plena vagància.


I és llavors quan les persones
sabem amb la reflexió que ens proporciona la certesa
que són inútils l’esforç, els ànims aliens
i les ganes de semblar vius
oferint amb elegància al món respostes immediates.

I és llavors quan les persones
hauríem de saber prescindir de les accions,
de moviments, de sublims decisions
i deixar lúcidament a la mandra via lliure.





S’aixopluga la nit


S’aixopluga la nit sota un cel de misteri,
apaivaga el silenci la cantarella dels grills
que musica la gespa i els arbres del jardí.

Absents enguany les cuques de llum,
només queden visibles als ulls
les blanques flors del baladre,
el punts brillants dels estels
i els somnis guarnint-me la vida clandestina
que m’amaga disfressada de son dins el llit.

Primer recull de subtileses, evidències i estereotips

Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips










J U L I O L 2 0 0 6 I B M

Caminarem a pas compassat


Caminarem a pas compassat
amb el ritme d’un pols universal,
la pressa dels segles de l’esdevenir
i el desig de lluitar contra les ignoràncies,
l’oblit d’antigues i inútils heroïcitats
i les rimes que ens fan surar la vida
per la diària realitat.



Cobalto

Cobalto está hoy el mar, denso, nítido.
Precisión de tiralíneas en el horizonte
el cielo es acuarela transparente,
casi cristal velado e iridiscente.

La cala, ficción de luz,
arena blanca. Geología japonesa:
rocas zen cayendo al agua.
Masa boscosa negra y verdosa,
variable, móvil, nítida, hermosa.

Cada rato un aspecto,
cada hora cambia la cala,
cada jornada tan variada…
Nunca jamás está igual
este mar en su fase estival.




Ens controlen


S’ha disfressat el mar
d’estany emmirallat;
sota la calma matinera
ha obviat sa dansa marinera.

Contemplem tanta immobilitat
una gavina riellera,
quatre peixos mal contats
uns núvols desdibuixats
i el meu deliberat esguard.

I ens controlen, ho endevino,
uns monticles emboscats
que cauen dissimulats
fets roques sobre el mar.

Ens controlen.



Es un lujo acuático


Es un lujo acuático
sumergirte y salpicar,
ocultarte en la transparencia,
devolver tu carne al mar.

Nadar, nadar, nadar…

Y recordar a todas las alfonsinas
cuando decides salir del agua
y caminar.




Fonedissos


Quan l’entorn és transparent
s’han fos en un color inexistent
el mar el buit i el cel.

Sense horitzó ni ombres ni relleu
ni fugues ni límits ni perspectiva
queda sols un pla fet de calima
com a una peli de fluids imaginaris
a un planeta de ficcions moleculars.

És un estat del temps o res,
és una percepció irrepetible
gronxant la mirada
per un tall de seda ingràvida,
aturada per la sorra d’un rellotge fonedís.

Fonedís l’espai, fonedís el temps,
fonedís “On sóc?” fonedís “Què és?”

I al voltant, un silenci volcànic.






Llums




Veiem moltes llums al cel,
les ha penjat la nit.
Enlluernades lluna i estels
fugen cada albada
quan el sol creixent
al matí les apaga.

Només amb la foscor
es fa evident l’existència
de lluna i estels i sa presència.

I és així com l’entorn
desdibuixa siluetes
fins a esborrar l’aparença
d’entitats amb contínua essència.













Massa lluminària



Massa lluminària exterior,
no veig bé la pantalla!

Tancaré de dia l’ordinador
i agafaré un boli i un bloc
per escriure amb cal·ligrafia
una garlanda de mots
amb ganes de ser poesia.




Me guarda la vuelta el bicho


Me guarda la vuelta el bicho,
se esconde cuando salgo a mirar:
desaparece al instante cuando me ve pasar.

Cuando disimulo mi presencia,
me oculto tras las cortinas
y sigilosa contemplo el exterior
veo el mirlo más negro del mundo, ¡señor!.

No entiendo tanto temor,
pues jamás le di muestras
de tener con él mala intención.



Se bañan los colores


Se bañan todos los colores en el mar.
Blanco puro, blanco luz, blanco brillo,
blanco espuma, blanco estudio.
Cada blanco corona una ola
y se emborrachan los blancos con grises y azules,
con todos los azules que el cielo le quiere al mar conceder.

Y el plomo endurece con brillos fugaces
mecidos sobre el agua cada atardecer
mientras rosados, violetas y algún azafrán
vienen con los platas y oros de piratas
a bañarse a diario en el agua del mar.

Son las luces, las miradas,
son los colores pinturas de sal.
Son las luces, las miradas,
son los atardeceres, el sol sobre el mar.



Un trèvol


Li busco quatre fulles a un trèvol afortunat
que sortiria així veloç del seu anonimat.

Tractat de la futilesa

Tractat de la futilesa



(De lectura prescindible.
Negligible)


XV poemes col·locats per ordre alfabètic




IBM, juliol 2006



I. Art o artesania ?


Ens dibuixen els mots idees
i les pinten d’esperances
els colors primaris del desig.

Les envernissen el pas dels dies,
les angoixes i les vulnerabilitats.


II. Cada dia

Podem soterrar un record,
oblidar un malson
improvisar un afany
per seguir empaitant la lluna.

Cada dia.




III. Com l’aire que respirem




Quan declina el temps ses vel·leïtats,
quan s’atura tota la pressa suaument,
quan silenciós escala fet fantasma el vel
que tamisa qualsevol de les identitats,
quan la insignificança pren de sobte entitat
és ja hora d’anar deixant la porta oberta
a la subtilesa més extrema,
a la remor que varem arxivar anys enrere,
als silencis de l’enyor
i a les aromes primerenques que aixopluguen la memòria.

I tanmateix podem considerar la creença
en una ancestral i ben triada art endevinatòria,
doncs la incrèdula gent del carrer necessitem
tòtems de fe arrelats a la nostra terra
allunyats d’esglésies posseïdores de dogmes paradoxals.
Necessitem art i cultura,
necessitem espais de discussió,
necessitem ensumar tota la gamma dels grisos,
necessitem manifestar els dubtes malgrat siguin només dubtes,
necessitem com l’aire que respirem vies de creació
i mots que ens posin veu a l’acordió de les pensades.




IV. Desgraciades les formigues



Les formigues espantades
totes desorientades
passegen embogides pels meus peus
sense camins, sense fileres.

I m’aixeco saltant desaforadament:
és immediata ma resposta a la invasió.

Molesta, ofesa.

Desgraciades les formigues,
que primer les he molestat jo.

Desgraciades les formigues,
que primer les he ofès jo.




V. Encabirem. O no



Encabirem el cotxe entre les ratlles blanques,
encabirem els mitjons emparellats al calaix,
encabirem el cos al seient de l’aeroplà.
Però mai encabirem mai enlloc el saber, el vent,
les il·lusions, l’esforç, la pena, l’oblit, la fe,
la fressa de la nit, el dir mai més, els sons de fora,
els de dins, el retorn, un terratrèmol, la sorra...





VI. Han passat pel teu carrer


Han passat pel teu carrer
gimnastes, compradors,
domadors i traginers,
i una gamma infinita
de persones i cervells.

I han quedat flotant idees
que algú anava paint
caminant per la vorera
o travessant el pas de zebra.

I ha quedat a la façana més vistosa
com la pluja als núvols enganxada
la corrua de paraules amb galvana
pronunciada pels vianants.






VII. Lluitarem



Lluitarem cada matí contra la mandra
desempallegant-nos a empentes virtuoses
de retalls pesants d’una son encara abrupta.

És la primera feina de cada dia.

Feina diària carregosa
vertebrada per moments
que ens deixen orfes poc a poc
(alhora massa de cop)
d’aquell ja oblidat bressol dissenyat per levitar
les obligacions i els compromisos ineludibles.

Lluitarem cada matí per fer front a les hores ferides,
per fer front a un munt de preguntes banals,
per fer front a un munt de respostes buides,
lluitarem a contracor contra una horitzontalitat
d’honestedat dubtosa
endolcida per la comoditat,
pel confort d’un llit domesticat.

Lluitarem cada matí.
Lluitarem.








VIII. Migració


S’han perdut lletres i punts,
s’han perdut fets tinta negra
entre els llençols del meu llit
quan jo dormia aquesta nit.

S’ha fos el text del llibre,
li han quedat els fulls en blanc,
tots els mots s’han esfumat
cap a la inexistència han migrat.

Oh, mon dieu!, han volat?

És així com es decanten
algunes voluntats,
idees, propòsits, fets o records.
S’esvaeixen, se’n van.
Es dilueixen; queden atrapats
dins el cofre dels buits errats,
els engoleix el pou de l’oblit.
Queden atrapats i al fanal encès es cremen.

Ai, mira ves, ja no hi és.






IX. No depèn


No depèn de la teva mirada
el ritme còsmic del univers.
No depèn del teu crit
el bordar del gos famèlic.
No depèn del teu gust
el nom que et van posar.

Si mires, però, el ritme còsmic,
t’agrada el teu nom
i fas callar el gos,
et trobarà la vida un xic més amable.







X. Paisatge des de Castellet



Un camí de sorra i pedres,
fang ressec, pols i roderes,
vinyes totes pàmpols i circells.
El raïm verd, encara petit
esdevindrà amb el temps vi.
Majestuós, el Castell ho domina tot:
camps, conreus i el Pantà de Foix.
No lluny del mar, paisatge d’interior.





XI. Poema d’ikebana


Poema d’ikebana:
tres flors, dues fulles i una branca.

Espai buit,
aire pel mig.

Aigua, aire.

Una fulla tremola,
l’altre la consola.





XII. Si no cambiamos el rumbo


Si no cambiamos el rumbo,
llegaremos al destino
hacia el cual nos dirigimos.

Proverbio chino,
(Leído en el escaparate de la tienda “Panama Jack”)







¿Podemos cambiar el rumbo?
¿Qué rumbo podemos cambiar?
¿Cuál es nuestro destino?
¿Es un azar el destino?
¿Es el destino un azar?
¿Nos dirigimos a algún lugar?
¿Quién se dirige hacia dónde?
¿Es el proverbio verdad?
¿Qué es un proverbio?
¿Se puede preguntar?
¿Saben los chinos proverbiar?
¿Es alguien capaz de opinar?
¿Podemos el proverbio obviar?


Si obviamos el proverbio
podremos ya caminar
sin dudas ni cambios de ruta,
sin ambages, dilaciones o vaivenes.
Avanzando,
avanzando entre algunos parabienes,
avanzando con destreza en el paso,
armonía, sencillez y presteza en los pies.

Avanzando.




XIII. Soñar



Al anochecer, cerrar las rejas del jardín.
Al anochecer, cerrar las pestañas, y a dormir.

Soñar que hablamos mil lenguas,
que un quetzal sobrevuela nuestra sombra,
que los ritos nos colapsan argumentos,
que los mitos descubren sus debilidades,
soñar que una docena de sardinas
se baña en flor de sal y aceite de Jaén
danzando un bolero en nuestro plato.
Soñar que hemos cerrado las rejas del jardín.
Y que ya nada nos va a despertar.

Soñar.




XIV. Suem


Suem netejant l’herba morta
per què s’oxigeni la gespa
mentre les gotes reguen el sòl.

Hi creixeran herba i gespa de nou
i augmentarem l’esforç
per regar amb suor tot el nostre entorn.




XV .Trobarem a faltar el teu somriure, el teu plomall...



Capbussó emplomallat,
víctima de la grip aviar.
Cadàver pels noticiaris,
au de palla
per omplir informatius,
mort innocent
en mans d’un virus d’origen dubtós,
ressò populista i tractament penós.



















S’ha acabat

Saturday, June 24, 2006

La primera nit d'estiu

S’ha escurçat la nit,
és la foscor més breu que regna
per deixar pas d’immediat
a la llum del dia clar.

La lluna s’ha amagat
l’han fos els núvols negres.
Han fugit també els estels
d’un sostre a ras del cel.

I és la boira permanent
que s’enganxa al meu cervell
per esborrar el festeig
entre el fred i el seu hivern.

I és la calor que retorna
feta suor i desig de gel,
amb sabor d’altre estius
gastats per sobre els mapes.

I és aquella xafogor
amb color de vapor d’aigua
que m’enganxa avui els peus
a la pell de les sandàlies.

I és l’estiu un temps aquí obligatori
que ens col·loca a un purgatori
de sentir aquella abraçada
del sol fet raigs de marinada
sobre la roca esmicolada
allargant les ombres al capvespre.

I sentirem grinyolar branques
i cantar les aus de pas
mentre el vent aixeca gotes
d’una pluja que pintarà el cel de blanc;
d’aquella que és freda i espanta
perquè porta trons i llamps.

I ens estirarà cap el mar
per nedar entre les escumes
i mirar lluny, enllà, enllà,
tot amanint la vida amb llums blaves.

I els veïns de l’escala
comentaran a l’ascensor
que aquest any fa molta calor
que sembla dels últims el pitjor.
No recorden que això és cíclic...
i avui és la primera nit.


La primera nit d’estiu,
la foscor més breu que regna
per deixar pas d’immediat
a la llum del dia clar.

Que aquest estiu...

Que se’ns ompli de colors el tros
i plogui cada albada
quan bufi el vent del nord
tot veient o no com surt el sol
definint allà sempre un horitzó.

Que aquest estiu
ens col·loqui la suor
com si fos una antiga remor,
que ens obri la porta
dels prolegòmens fets enyor,
que ens dilati els dies,
que ens erosioni les pedres del ronyó,
que ens sedimenti sublims records,
que ens faci gota enorme de tempesta
sota el tro més groller dels meteors,
que ens pinti el cel de molts colors...

Que aquest estiu
i ses llunes plenes
omplin de flors als pobles les finestres,
buidin les teranyines dels racons
i els cofres de polseguera devinguin sols il·lustracions,
col·loquin veritats gegants als mots,
silencis desitjats plens de projectes,
silencis projectats plens de desitjos,
desitjos silenciosos plens de projectes,
projectes silenciosos plens de desitjos,
desitjos projectats plens de silencis
i projectes desitjats fets realitat.

Ja ha arribat l'estiu

Ja ha arribat l’estiu:
les ales de la sequera
el fan volar penós
pels camps com una fera
que amenaça amb el foc.

Assedegada està la terra,
afamada cada llavor
i el ressol cada vesprada
esdevé nit de calor.

A diari quatre gotes
per embrutar-ho tot;
quan plogui aigua neta
faran les plantes una festa,
cada jardí una celebració,
els boscos una cantata
i els carrers balls de frescor.

Obrim portes i finestres!
Obrim-les a un demà millor
farcit de fruits generosos
i collites d’abundor.

I quan arribi el fred polar
amb les nevades més intenses
tindrem les despenses plenes
i a les escletxes del record
enganxada aquesta xafogor
per desitjar amb delí
el clima fet dolçor
de les últimes primaveres
o de qualsevol tardor.

( Tal vegada la memòria
serà un pou d’oblit
i en superfície sols
patirem el fred sobre la pell
més cru i gèlid del hivern).

Ja ha arribat l’estiu...

Wednesday, May 17, 2006

Dossier de primavera

Dossier de primavera
I
Ja torna a entrar la primavera
per la sala d’espera,
l’empeny el cicle natural
per apadrinar la floració d’aquesta anyada,
per combatre foscors a les nostres contrades,
per reintentar el disseny de l’aire càlid
i el vell diagrama del retard crepuscular.


II

Ens porta llum a dojo.
I aigua del desgel.
I de l’any nou una festa
a l’antiga cultura persa.
I flors d’harmonia declarada
pels fruiters i els prats d’alçada.
I el saber-nos vulnerables
als fenòmens que l’atzar ens regala.
I tornar a voler respirar
al ritme de cada nova albada.
I de nou mirar al cel
per endevinar que l’equinocci,
-malgrat certes malintencionades opinions-
ens dibuixa l’esperança
en vies il·luminades pels raigs
generosos de l’astre solar.



III

Obrir les finestres al matí
per llençar els papers esgrogueïts.
Obrir les finestres al matí
perquè entri el refilar
del tallarol de casquet,
l’aroma de les herbes,
el vent de pluja si s’escau
o el sol ja apaivagat de mitja tarda.
Obrir les finestres.



IV



Combatre amb indiferència l’astènia,
restituir al portal de casa
el cartell de benvinguda,
sentir la ràdio que sona al celobert,
sopar un remenat d’espàrrecs
i passejar del bracet de l’emepetres.


V
Recitar amb l’embranzida de la vida
els noms de les noves espècies trobades a Borneo
que han existit, com les de sempre, tot el temps d’abans.
Descriure l’espera del record.
Descriure el desig de l’oblit.
Descriure el record de l’espera.
Descriure l’oblit del desig.
I recordar que ens queda la paraula
per a exiliar del cervell els fracassos hivernants
i desterrar els malsons ja caducats.

VII

I anar acumulant els estris inservibles
per fer gran la foguera de San Joan
quan l’estiu destitueixi el reeixir primaveral.

Confessions


Confessions per llegir en silenci


M’incomoden els adults que pregunten massa,
m’incomoden els infants que no pregunten res.

M’incomoda la ferum de determinats perfums.

M’incomoden les al·lusions als inútils de la jet set,
m’incomoda la ignorància envers alguns talents,
m’incomoden el tòpics lemes de vida dels ignorants,
m’incomoden certs fútils comentaris dels savis banals.

M’incomoda que opinis sobre qui tens al davant
sense conèixer el seu historial.
M’incomoda que opinis sobre qui tens al davant
sense conèixer les trampes del teu propi estil col·loquial.

M’incomoda que parlis del que no saps.

M’incomoden els mots dels miserables amb nul·la dignitat
que argumenten amb demagògies basades en la falsedat,
que es mouen en l’aiguabarreig de dades, dogmes i actes de fe,
que confonen als seus fidels amb màscares de ser sincers.
M’incomoda un exemple paradigmàtic anomenat Acebes.

M’incomoden certes prevalences a moltes converses.
M’incomoden els dominis de les marques i llurs derivats prestigis.
M’incomoden quasi tots els prejudicis.
M’incomoden les justificacions escalabrades.

I certes expressions errades:
-ous estavellats en lloc d’ous estrellats a la carta d’un restaurant.

M’incomoden els que raonen cridant
i els que criden per raonar.

M’incomoden els que trepitgen amb pas de general,
els que neguen les evidències,
els que boicotegen drets consolidats,
els que trenquen equilibris relacionals,
i els cotilles convencionals.

M’incomoden els que fan un llistat
de les seves percepcions sobre les incomoditats.

M’incomoden que m’incomodin certes trivialitats.
M'incomoden que es trivialitzin les veritats.
M'incomoda la profusió de les banalitats.
I m'incomoden també la vulgaritat,
el fum dels puros, els conformistes i la precarietat.







Tuesday, May 16, 2006

Pels laberints

Passegem pels laberints
sense més esma que la inèrcia,
satisfetes d'anar tirant
descloent flocs d'essència,
olorant les flaires del matí
i recordant les pedres del camí.
Passegem.

Monday, May 15, 2006

Tant de temps

Tant de temps

S’obre el dia avui
amb intensa llum solar:
atorga vida al color,
revifa una eterna remor,
abdueix del present l’efímer
i ens aboca al millor port .

Tantes hores de foscor
amb el fred ficat als ossos!
Tant de temps dubtant del món,
tant de temps dubtant de tot.

I mirar al cel voltant a dalt el cap
rebent al front la llum més clara,
la calor de totes les primaveres
i la certesa del so que pervindrà
inserint cadència a l'afer més quotidià.

Mirar-lo enllà, enllà, enllà.

Monday, November 21, 2005

Elogi a les vacances

Elogi a les vacances (considerades com a merescut descans de l’activitat laboral i necessàries per aspirar a la recuperació de l’equilibri psíquic)

Quan saber quin dia és perd rellevància.
Quan diumenge i dilluns es dilueixen al pou de la indiferència.
Quan la nit no et posa límits.

Quan el temps no cobra peatge
i pots mirar el cel aixecant el cap sencer.

Quan la vida pren dels sentits els cops d’ingeni
i li treu drama a l’absència de neguit.

Quan t’és igual la serenata dels galls a l’albada
i el despertador es transforma en paradigma del inútil.

Quan a tres quarts ignores ja l’hora
i pots contemplar la lluna que navega.

Quan el voltant es torna nítid
i els ocells canten a prop.




Quan l’endemà no és font de pressa
i l’ahir pot prescindir de la creu al calendari.

Quan avui el sol tanca la tarda
i floten entre els núvols els capricis de l’atzar.

Aquest repòs sideral,
aquest afable del vital,
aquest sentir que gires amb el món,
que el ritme intern ve carregat d’univers
que la llum t’omple la cambra dels somnis
que el sol fa néixer ombres
que el vent fa moure els arbres
que la ràdio sempre canta
que el mar sempre balla
que el mirall ara et contesta generós
quan li preguntes el perquè d’estar contenta...

Aquest estat sensacional
té per nom vacances
i el defecte de ser provisional!

Sunday, November 20, 2005

De sol a sol

Desaparegut el sol
la foscor amenaça,
ha quedat llum encara...
La va engolint la nit.
I es conserva al cel
com claraboia il·luminada
fins que s’apaivaga amb ma mirada
per devenir introspecció.

És l’hora sense nom
en que juguen els raigs
a fet i amagar amb les ombres
i a tocar i parar amb els gats
fins que, ja molt més tard,
vol intervenir la lluna
per fer-se la reina
i guanyar el campionat.


I ara ja hem entrat
a una altra etapa
en que les ombres dormen,
el silenci és absolut
i els somnis engeguen el futur.

I a la següent fase
sona impertinent
la despertada a l’alba
per ressuscitar una altra vegada
a la vida pelegrina farcida de sons,
d’aromes, de llums, de cafè i de sol.

Calitja

La calitja ha empastat
el cel i el mar amb la terra.
Han perdut la identitat,
és tot una massa densa,
humida, incorpòria i blavenca.

M’agradaria pintar-la,
es una visió de seda;
no tinc però, pinzells,
ni cavallet, ni tela,
ni tècnica, ni oli, ni aquarel·la.

Cadena, cadència i condemna

A redós del vent del nord
s’aclucaren les gallines
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines,
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.

Van néixer els pollets
i passejaren per la vinya,
l’hort i els camins,
i cada vespre fidels
a la cabana es recollien.

Un dia qualsevol va aparèixer un gat mesquer
que acabà de quatre urpades
amb la vida de les gallines i els pollets.

A redós del vent del nord
s’aclucà un gat mesquer
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines,
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.

Un dia qualsevol va sortir del bosc una guineu,
que acabà d’una mossegada
amb la vida del gat mesquer.

A redós del vent del nord
s’aclucà una guineu
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.



...

Tots els sorolls de la nit

Tots els sorolls de la nit
amb la foscor s’amplifiquen,
ressonen forts i fan por
mentre desperten l’insomni.

És la pròpia por la que espanta.
Ens rasca per dins,
fa un buit a la panxa,
ens accelera els batecs,
dibuixa monstres al cap,
ens fa perdre la calma...

I el cor se’ns escapa.
I la suor ens aclapara.
I una remor exterior
ens tendeix una trampa,
qualsevol cosa ens espanta,
tenim por de la por
i qualsevol sensació .

Peatge

No tenen edat la bellesa ni l’art.
No tenen preu el silenci i la nit.
Paguem el peatge passant pel camí,
inefablement, cap al envellir.

Mirall d'argent

És el mar mirall d’argent
gronxant un raig de lluna.
La brisa, suau i intermitent
feta de bafarades de desert
ha arribat de nit assedegada.

Amb els ulls oberts somio
naufragis que altre temps
em tenien enfeinada
teixint puntes de fil blanc
pels coixins de seda blava
quan pintava amb la ment
un cel clar amb núvols de nata...

Ha finit, però, tota claror
signada per la llum diürna.

És el d’ara un paisatge blanc i negre:
el mar mirall d’argent
gronxant un raig de lluna.

La roca, de granit rosat...

La roca, de granit rosat,
rep el bany etern del mar;
mig enfonsada a la sorra,
impertèrrita i brillant.

De nit, sota la lluna.
De dia, sota el sol.
Sovint i a una hora qualsevol
sota les gavines que aixequen el vol.

I els seus convidats,
petites colònies de musclos petits
s’apinyen gelosos de germanor
i de ball constant a ritme de cop d’ona.

Passen els anys,
la roca de granit rosa llueix igual;
rebent el bany etern del mar;
mig enfonsada a la sorra,
impertèrrita i brillant.

La raó al carrer (Ernest Lluch, per sempre)

La raó al carrer,
als ulls, el crit,
i els sorolls, silenci.
Què volen els assassins?
Trets de mort han tret
la raó al carrer,
als ulls, el crit,
i als sorolls, silenci.
Què volen els assassins?
Contesteu, savis del govern,
que nosaltres,
ja hem sortit
amb la raó al carrer,
als ulls el crit,
i al silenci,
veu per sempre.

Wednesday, October 26, 2005

La meva petita pàtria

La meva petita pàtria,
seu de teoremes il·luminats
per tertúlies siderals.

La meva petita pàtria,
porta oberta a en Labordeta,
a camins de pols i herba
sentint a cau d'orella
cantar suau l’Aute poeta.

La meva petita pàtria,
bressol de fang,
naufragi a l'oceà,
pluja, vent de llevant,
les aurores boreals,
bunyols de l’Empordà
i gegants de festa gran...
i un borinot voltant la malva
i al genoll incrustada sorra de l’era
i el record d’una albada feta somni
i el polsim a les sabates
i la pell a frec d’una besada
i una ombra fugissera al passadís
i el Beaujolais d’antuvi als llavis.

De nit

De nit


Se'ns fa de nit massa sovint,
cada dia una vegada.

I és així com la foscor
envaeix nostra mirada
i a l'aire arriba la fredor
en abaixar el cap
amb la cara resignada.

Però si de cop els ulls
ens giren el gest amunt
veurem com baixa del cel
la càlida llum d’algun estel
que fa dins la foscor una esquinçada.

Tuesday, October 04, 2005

Cançó de tardor

CANÇÓ DE TARDOR




Heu fet ja la verema?
La vinya no té raïm,
és el most a la bodega
i aviat tindrem el vi...

Anem a caçar bolets?
Anem a arreplegar castanyes?
Busquem pinyons i ametlles,
que farem molts panellets!

Encendrem la llar de foc,
Cremarem la llenya seca;
necessitem caliu a prop,
que aviat s’amaga el sol.

Monday, September 26, 2005

El raïm més dolç

El raïm més dolç

És el raïm més dolç
de la vinya més preuada,
ha pres el sol d’estiu
i del hivern, la gebrada.
De nit al cel, l’estelada
i de dia llum fins la vesprada;
cada gra ja a punt d’esclatar…
Si plou ara, tots a tremolar,
doncs no convé l’aigua
abans de veremar.
Provem el raïm més dolç
de la vinya més preuada,
que d’aquí a una temporada
serà vi, mistela o cava.

Wednesday, September 21, 2005

Piltrafes

Ja comença el calendari a ser amo del destí,
ja ens aboca el dia a dia a no haver de decidir,
que els camins coneguts ens atrapen
dins un laberint de sortir, anar i venir.

I ens persegueixen les setmanes,
s'amunteguen al damunt
del saber-nos piltrafes de titelles
dormitant sempre al bagul.

Monday, September 19, 2005

Ja comença l'oblit a succionar... (Etiopia 2)

Ja comença l’oblit a succionar...

(Llarg poema per conservar moments, gestionar els records, arxivar les imatges i ubicar-ho tot al desordre personal del sediment de la memòria)

Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.
Tornem a modular la veufent de l’espai un lloc privat,
reprimim els esternuts mentre els crits ragen mutss ota un cel de tornados al vent.
Ja l’estiu esdevé arxiu,
la calor és passat suat,
i els paisatges lluminosos uns records sovint mandrosos.

Ja comença aquella fase de distribuir el desig
entre les paradoxes d’un incert esdevenir
i els projectes que els pessimistes fem a diari per existir.

S’obre tot el temps a una nova temporada que muda aparadors,
que omple de textos nous les aules,
que estrena bones intencions,
col·leccions inversemblants
i fulles grogues en procés de dol.

I comença a succionar l’oblit traïdor (fill de sa mare)
els records facturats en bussines class,
els paisatges, les imatges, les veus,
les aromes, tots els verds, les nits de molts estels,
el fang xuclant-te les petjades,
els tolls, els eucaliptus perfumant la pluja,
la pols de la pista a la gola assedegada,
la sala d’espera amb els viatgers de primera,
el plat gegant seu de la injera encara sencera,
la fruita fresca que ens oferia la gent a la carretera,
les puces absents a les esglésies de llum i pedra,
la Lucy feta esquelet dins la vitrina,
la baralla amb el taxista d’Addis Abeba,
el silenci a una mirada estorada,
els crits dels micos tafaners,
la clavada col·lectiva al fangar de la pista de muntanya
i els infants d’allà gaudint de la sobtada i duradora parada,
els poblats vius entre riuades,
les estàtues dels herois en fusta tallada,
les cabanes circulars totes de fibres vegetals,
el músic cec sota la pèrgola davant l’hotel,
els ràpids escandalosos del riu Awas,
mirar el seu curs posterior tranquil des del mirador,
endevinar que desemboca a una terra que li xucla l’aigua tot desapareixent,
les estampes al mig de la sabana de les impàvides gaseles,
dels òrix, de la tortuga, dels calaus i de la veïna pastura,
els baobabs nans amb flors gegants,
les colades de lava negra brillant al sol,
la maquinària agrària aparcada, ja vella i mai estrenada,
llaurar i segar, fer tota la feina a mà,
els dik-diks saltant fugint de nostra presència,
les seves orelletes i de les cabres les banyetes,
les armes incorporades a l’atuell diari dels autòctons,
les altes terres amb fred i cabanes quadrades de pedra,
els prats verds i florits com si fos la primavera,
el camió atropellant allà al davant una ovella,
els xàfecs que quasi cada nit netegen l’albada,
la canya de sucre que mastega la canalla,
els pentinats de disseny, alta decoració capil·lar,
els cossos altius signats per l’elegància,
les joies de les ètnies, les ètnies de les joies,
com posen per la foto (estil llibre antic d’imatges de salvatges),
els càntics rimats de cerimònies religioses
que travessen parets i s’escapen del temple,
el patinar sobre el verdet a les escales i els caminets,
les creus de dos pals transformades en mil formes,
caminar per la sorra de la llera d’un riu enfonsant massa les soles,
la desforestació de segles - necessitaven la llenya-,
els nens demanant les buides ampolles d’aigua,
l’estat catatònic producte d’hores de carretera inacabable,
tram destructor de bananes que en una estona queden per llençar,
anar a mirar cocodrils que de seguida s’espanten,
aquella barca coberta, el motor roncant pel llac,
les cases-elefant, aparicions entre una espessa boira,
la població d’activitat extrema i moviment constant,
els petits pastors descalços sense aniversari,
dormir a una caravana de peli americana,
provar un licor de mel de sabor repugnant,
i veure les danses folklòriques a un típic restaurant,
tamborets inversemblants de fusta fosca fets d’una peça,
camps que semblen jardins,
aiguamolls paradisos d’aus variades,
llegums i viandes i pebrots de tots colors
que ens provoquen pessigolles al nas i atacs de tos,
i els camells de les caravanes de sal,
i el bressol d’un antic Mag anomenat Rei Baltasar
i el palau ja ruïnós de la Reina de Saba,
i els castells de Gondar, grisos d’història i sales de glòria,
i les escoles, ara de vacances, que tenen a les parets totes les ensenyances,
i les senyores que es venen les Marie-tereses (monedes de plata, patrimoni familiar)
i l’antic testament, que és aquí un referent,
i el riu Omo, que no és blanc “ni por asomo”,
i un conreu omnipresent de cereals en tots els formats,
i un cel sense mar per fer jocs de blauades,
i les màquines de cosir sempre en dansa i la gent que s’hi atansa,
i el mercat d’Addis, el més gran del continent Africà,
amb tolits arrossegant-se, demanant i fent pena,
i els malalts en “parihuela” per la carretera,
i la universitat i els museus i els palaus, i els monestirs,
i els desheretats mendicant al seu voltant...
I les flors de colors,
i els nius dels teixidors,
i els colibrís i les papallones,
i les mimoses d’alçada,
i els camins pels pelegrins,
i els pelegrins pels camins,
i els xavals sense mare,
i el sopar atapeït al Blue Nile
i els enterraments en viu i en directe,
i el lladregot fracassat estirant una càmera,
i el donuts de xocolata de la Churchil Street,
i els esmorzars al Ras Hotel,
i els ous de tres en tres, (one side, both side),
i fer fotos de dia i esborrar-les a la nit,
i els paravents de les espelmes,
a la taula dels sopars d’acampada,
sopa, macarrons, pollastre i sobretaula,
les mantis atacant i els valents nòrdics que les espanten,
un seguit de exercicis oculars mirant horitzons llunyans
entre barrancs, desnivells flagrants i tots els verds possibles,
i molts arbres desconeguts, arbustos rars i plantacions de cat,
i el comerç milionari de l’herba psicotròpica local,
i els diaris il·legibles,
i el cafè amb crispetes,
i les funeràries al carrer
amb els taüts folrats de moqueta estampada,
i els sucs d’alvocat o guaiaba o pinya o banana,
i el ferrocarril que va a Djibouti
vies netes sense tren, camí directe al Mar Roig,
i les parades de souvenirs,
i les postals de fotos lletges a paper tronat,
i oficines de correus fosques, decadents i miserables,
i un té perfumat molt agradable,
i un ocell vistós negre i taronja damunt les tiges de blat de moro,
i un peix-telàpia a sobre de la taula
amb un tomàquet entre les dents,
i el marmitako o gulasch picant,
i la memòria de la invasió del italians,
amb espaguetis i assassinats,
i les carabasses ben decorades,
i el molí de blat com medieval,
i la mel i el sucre i el carbó i la sal,
i el cafè en gra,
i buscar polls entre el cabell d’un familiar,
i un munt d’idiomes rars,
i els llençols de cotó blanc tapant el cos i el cap,
i les jugades esperpèntiques de Hallie Selassie
i el camps de faves
i ja dono aquesta llista per finalitzada.

No puc pas ara mateix
escriure més,
atès que les regressions en el temps
modelen mentides, obvien veritats,
deformen la realitat,
i ens qüestionen el present
tamisant i alleugerint les càrregues nefastes dels mals records,
destriant el gra de la palla per conservar tant sols els bons moments.

I és així com jo us dic
que la memòria més selectiva
oblidarà tanta abrupta anècdota relatada
per poc rellevant o minsa transcendència,
que l’esperit del viatge encara queda per explicar,
que ja està condicionat pel dia a dia de la quotidianitat,
que els setembres esborren un passat immediat sobtat pel benestar,
l’aventura i la bellesa de descobrir vides diferents,
llocs especials, cultures de segles,
i temps relaxat per mirar i viure i anar tirant
pel món de la sorpresa, pels camins de la Terra
sota les llums immenses de matisos equatorials.

Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia,
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.



















FI DE LA SEGONA ENTREGA



setembre / 05

Thursday, September 08, 2005

LIBIA des 04 (mots de sorra i llum)

MOTS DE SORRA I LLUM


PALABRAS DE ARENA Y LUZ

















Viatge a Líbia

Des 04/ Gen 05
















I. Pous d’infinits


Forn gelat descapotable
del que no pots escapar;
els camins són laberints,
l’horitzó inabastable,
l’espai pous d’infinits
i l’atmosfera un miratge.

Sobreexposició a les imatges,
que el sol intens d’hivern
enlluerna els paisatges.

I de nit els estels
m’ubiquen dins el viatge.






II. Facetes del desert


Oceà de pedres negres,
mars de dunes (llums i ombres)
sorrals entre roques vives d’erosió,
pous esporàdics amb tènue vegetació,
llacs salats entre palmeres,
terres ocres pedregoses fins enllà…

És un tractat de geologia,
pàtina del temps i la climatologia.
És un manual d’art rupestre,
pintures i gravats fets pels avantpassats.
És un estudi de filosofia,
seu d’introspecció individual.
És un gimnàs per navegar.
És un temple per il·luminats.
És un concert coral de vida natural.
És un observatori estel·lar.




(I un destí per viatgers sacrificats:
no hi ha hotels ni restaurants.
I un destí per viatgers afortunats:
no hi ha sostres ni murs
ni espais tancats o limitats).




III. Un glaciar

Un glaciar bajo la roca,
un glaciar de arena y sol
pinta el paisaje de color,
llena de frío el ambiente
y de vacío interior
los espacios de la mente.







IV. Es savis invisibles

Els savis invisibles de l’ahir
pul·lulen per aquí...
(Són els genis del desert)
Han xiulat aquesta nit
buidant de passat el temps
fins fer-lo avui present.

Ja sempre tot va ser
ja sempre tot serà,
eternament potser.

Tot està ja escrit,
tot sembla ja previst,
però aquestes paraules tu no has vist
doncs poden fer-se evidents
per l’únic fet de parlar d’Ells
convertint de cop en fosca angúnia
l’equilibri de la vida i l ’harmonia.

Mai no has llegit això,
mai, encara que sembli de debò.







V. Monjoies de sorra i llum


Monjoia de sanguina,
monjoia de taronja o llima,
monjoia de mandarina…

Inacabables són les monjoies
que hi ha a la sorra encaixades
disfressant les dunes de coloraines.

Monjoies seques sense suc,
monjoies de sorra i llum.











VI. Fer el te


Espuma i aire sobre el got,
temps, foscor i foc…

Fer el te sense impaciència,
incorporar-li la gestió
d’anar passant el líquid de pot
amb alçada de cascada
sota un cel gèlid cada vesprada.










VII. El séquito


Conductores, guías,
cocinero, cabra, pinche
y el policía siempre,
también llamado Lautoridad,
madero, bofia o pasma…
(dicen que nos vigila
por razones de seguridad).

Todos usamos
el mismo lecho
la misma silla
la misma mesa:
el mismo suelo
la misma arena,
sede del sueño,
de la ingesta
y de la exgesta.

La misma arena,
el mismo suelo…



VIII. Ai!


Ai!... quin Google insistent
apareix sens Wifi al meu cervell!:
Lawrence d’Aràbia,
els tres Reis amb patges i camells,
Paul Bowles i el seu cel,
El pacient anglès,
La Bíblia i tots els Testaments,
Les mil i una nits,
les llegendes d’Aladí,
Alí Babà, coves amb tresors amagats...
I els fantasmes garamants.









IX. Filet daurat

Filet daurat
a la cresta de la duna
sinuós i extravagant
que a mitja tarda delimita una a una
cada assolellada convexitat,
cada ombrívola concavitat.

Colorista escultura
signada pel vent i la natura.
Joc de buits,
d’inclinacions,
de sorra i fons,
declinacions
i angulacions.

Incideix la llum del sol
sobre aquesta signatura.

Filet daurat
a la cresta de la duna.


X. Epicentre del paisatge


Geometria i volum,
el·lipsis, semiesferes,
espai, ombres i llum,
maquetes d’arquitectes siderals
són les dunes en eteri estàtic ball
quan tu ets l’epicentre del paisatge.














XI. After sun,
(o els efectes de la llum)



Lleu, flotant i amb fortalesa
així ha tornat un cos que reconec
sobre el meu esquelet.

Caminant per la ciutat es tambaleja,
doncs li falta l’aire fresc
que al desert hi presideix.

Gastades expressions
a les cares de la gent
quadriculen els carrers
mentre levita el meu cervell
abduït pel cel d’aquell tros de planeta.


Isabel Barriel
Gener 2005

ETIOPIA Ag 05 (Acàcies i cafè)

“Tot el temps per cremar llenya,
tot el temps per torrar el cafè...
Fer del fum un núvol efímer,
fer del tast un bon moment.”



E T I O P I A

AGOST 2005




I . Saint George



Un seguit d’oblits autònoms
formatejarà els meus records
d’una etapa viatgera-tafanera
presidida per Saint George.

Posa nom a la cervesa més preuada,
és el sant per excel·lència,
i un excels temple monolític
dissimulat a dins la terra,
un tresor de Lalibela
farcit de misteri religiós.

Escena vital a totes les auques,
compartint murs al monestirs més remots
amb d’altres sants i màrtirs encara acolorits.

Pells pintades per artistes naïfs,
mercaderia dirigida a farangis* embadalits.


*farangis = blancs/estrangers, en la llengua amhàrica










II.Moviment



Moviment multidireccional constant,
belluguet intern explícitament manipulat
batejat a cada instant
per la pols fina de la pista,
que a manera de fumera
s’aixeca envoltant-nos tot el cos.

Col·loca a cada racó en superfície
aquella capa protectora que fa de segona pell
i ens desmitifica el concepte de la higiene,
atorga canonades vives al nas
i fa dins la boca una sucursal de bòvila incipient.

Insistirem no obstant, en arribar a l’aixopluc de torn,
a dutxar-nos sense excusa
tot sabent que a l’endemà
la pols també ens envairà.

I el moviment sempitern
desequilibra el món intern
i l’omple de paisatges.










III.Història bèl·lica


Tractat a cel obert d’història bèl·lica;
queden als camps, tocant la carretera,
tancs i restes de material de guerra
coberts ara de flors i d’espontània herba.

























IV.Dorze


Pugem cap a Dorze per una pista de muntanya,
pedregosa sota una pluja immòbil d’humitat
entre boscos de cedres i gent peregrinant fins al mercat.

Carreguen ases i dones feixos de llenya i sacs pesants,
i carbó i eines i cereals i àmfores pròpies de casa rural...
caminen inclinant esquena i cap
reverenciant la terra que els esclavitza,
la mateixa que els hi regala cada dia un tros de vida.
Els nens, que molt aviat perdran la seva condició,
fan equilibris i voltes de circ
davant el cotxe, per poc diner i molt risc.
Ballen i riuen, demanen un birr*.

La boira espessa amaga el poble,
envolta mercaderies venedores i clients amb un tel de misteri:
és gent que tragina des d’un col·lectiu murmuri eteri.
Plaça central, pedres i fang, és dijous seu de mercat.
I una casa (cabana vegetal amb parets i terra de terra) al voltant de la plaça
és avui sala de vetlla: laments femenins de dins,
al portal, silenci d’un grup d’homes amb ulls d’infinit.

Mentre el mort és plorat
l’activitat continua fora, al mercat.




*birr: moneda etíop



V.Mirades

Ens parlem mútuament amb mirades creuades,
algunes d’enteniment,
les menys són de ràbia,
curiositat o resposta sense pregunta prèvia,
somriures de cop carregades de vida,
insults continguts amagats als ulls,
missatges de socors, ensurts...

Creuem les mirades des del
saber-nos estranys
i alhora semblants,
ens mirem escodrinyant els rostres
(variades les faccions, cada origen un misteri)
i ens sentim benvinguts els hostes.

És l’aprenentatge de mirar als ulls aliens
des de la resolució, contundència i dignitat
que nostra cultura admet només
en l’àmbit de la més estricta intimitat.

















VI.Mapa




Paisatges de sabana,
imatges d’alta muntanya,
monòlits per a l’escalada,
prats, pastures i cascades,
cons volcànics elevats,
aiguabarreig a la vora els llacs,
sequedat ambiental entre acàcies de punxes,
humitat tropical sota cafetars i plantes variades,
fred ancestral pels petits pastors d’alçada
que cuiden ramats mixtes de vaques, cabres i bens,
cavalls, asses i gossos a cops secs de fuet:
Indiana Jones es fa evident
buscant l’Arca de l’Aliança...

Les terres altes d’Abíssinia ens alcen cap el cel,
quasi a tocar l’origen de la pluja.

El riu Omo ens travessa en ficus buits
sobre ses aigües xocolatades.

Patchwork de conreus a totes les colines,
cereals i eucaliptus, vivendes esquitxades arreu
i habitants caminadors d’il·limitat anar i venir
per l’eix de vida que és la freqüentada pista.





VII.Les cascades del Nil Blau


Ha brollat al llac Tana
no fa pas massa,
i ja troba un desnivell
per lluir-se i caure lliure.

Aigües braves tot brogit
que salten dia i nit;
primer són mirall d’argent quiet.
Després, serp terrosa entre el verd.

I ens envolta el soroll de la caiguda,
continu, invasor i estrepitós
lluïment de la Natura.


















VIII.Mans


Mans esteses des de lluny
saludant per un instant
als que arriben i se’n van...

Amb alegria generosa,
educació espectacular,
i cortesia peculiar
manifesten el plaer
de veure com passem
prescindint de la resposta,
eludint nostra eventual aposta
per seguir i seguir endavant.






















IX.Fang


Fang negre a les botes,
que ja hem caminat
per la pista de ball
dins el bosc medieval:
arbres de faula poblats els troncs
amb molses, líquens i fongs
sota un cel humit i bromós
tempesta en gris,
mullada la terra i l’herba
d’un verd exquisit
flors petites color taronja i groc,
tallats de vertigen,
alçades entre roques,
sorolls de cascada i d’aus amagades
mentre llisco per totes les baixades.

Fang negre a les botes,
que ja hem caminat
per la pista de ball
dins el bosc medieval.












X.Hamers



Artesania quotidiana
mobla la sabana:
arnes de fusta
a cada branca d’alçada;
carabasses decorades
i carmanyoles de pell de cabra
transportades per les dones hamer cap al mercat,
coixins de fusta tallada
a mans de cada home hamer i un pal.

I els cossos treballats per la violència tribal,
i arrebossats amb mantega i sorra ferruginosa,
i aquella pudor –ranci i pols- que impregna l’aire.

















XI.Mel d’acàcia


Semblen fruits
penjant amb naturalitat
de les branques extenses
d’aquelles acàcies gegants.

Cilindres de fusta
per albergar
abelles i mel
i cera sota el cel.



















XII.Harar


Batibull de comerç
gent sorollosa,
gent somrient...

Cases blanques,
carrers laberint
escales i portes,
joc d’ombres
fins que arriba la nit.

Cases colonials
de fusta envellida,
seu ara de vida
d’ambient col·loquial.

Muralla de pedres
amb portes senyorials
poblades de poble
que va amunt i avall.

Mesquites a dojo
juguen a amagar-se
darrera els murs
fugint de les fotos.


Vestits de colors,
mantellines brodades,
arracades al nas,
mirades franques,
pells torrades,
ja no sé si són les harars
o somalis o afars...
I paraules a l’aire,
alegria al carrer,
activitat interminable.

I un museu especial
que m’atrapa de principi al final:
el món de Rimbaud,
la seva historia, el seus poemes i sa remor...

És Harar una ciutat que mai s’acaba,
sota cada llum es mostra nova,
li flueix la vida a cada cantonada
i el pa i els xurros plans a les parades
i els nens que busquen les converses.

















XIII. La cerimònia del cafè


Foc de carbó per torrar els grans al teu davant,
(planxa rodona de ferro, moviment continuat)
conversa i fum d’un temps lent
amb tot aroma a l’ambient...

Moldre’l ja torrat al morter de fusta,
escalfar l’aigua a aquella cafetera feta amb fang negre,
porró opac arrodonit de dos brocals i base corba.

Afegir-ne en bullir l’aigua
el cafè molt mantenint el foc
amb la flama adequada.

I servir-lo amb saviesa
a la diminuta tassa; que reposi mentre t’entra al cervell
l’encens que crema allà al costat, al seu propi recipient.

Perfumar el cafè amb una herba aromàtica
i endolcir-lo acompanyat de crispetes
o grans de cereals també torrats.

I contemplar-ne aquell terra
delimitat per a l’escena: al costat del fogonet
herbes i flors a manera d’estovalles.
I la diminuta safata taula per a les tasses.
I tot el temps per degustar les aromes,
ensumar els sabors d’un bon cafè.
Paraules perdudes al teu voltant,
els ulls reposant sense pressa
sobre els verds que entren per la finestra.


XIV. Una imatge del fred

A les terres altes de muntanya
els arbres capiculats
fan una quadrícula espectacular
quan la mires a distància.

Les acàcies abissínies, de copa poblada intensa i umbel·lada
s’intercalen amb els eucaliptus repoblats, esvelts i grisos...

I els pastors, ja acostumats a un paisatge humit i fosc,
la cara adusta, manta ancestral pel cap,
silueta encongida, mirada trista i peus nus,
saben que el fred els hi congelarà les ganes de riure
i que el seu destí està fet de fang i nit i tremolor.

Són els peons negres al tauler d’escacs dels deus.

















XV. Trenes




Trenes al cabell,
pentinats de dits i temps.
A cada cap una obra d’art,
cada pèl ben col·locat
amb criteris d’harmonia.

Pot fer vent o cel rogent,
que cada model
manté el seu look més adient.

I passegen amb orgull,
van a peu pels camins
lluint el seu aspecte
fidels a un estil immutablement constant.














XVI. Mercat


El silenci i la quietud
han poblat las converses
d’un mercat que sembla retallar
les escenes del passat.

Serenor a les cares,
a terra les mercaderies
exposades pel comerç,
sal, cafè, cotó i carbó,
gra i patates i tomàquets,
sucre de les canyes i pebrots de tots colors,
i sacs plens per lligar als ases
i marxar camí enllà.

El vent bufa i en desfà
el cúmul de núvols
per deixar el cel ben clar.

I només ens emportem
les imatges d’una gent
que llueix el clima a la pell
i als productes de la terra
l’esforç del seu afany.

Els mou la feina de molts segles
i aquella elemental necessitat de subsistència.




XVII. Suc


Guaiaba, pinya o papaia,
alvocat, mango o banana...

Tenies per triar la classe de suc per degustar;
davant la indecisió tal vegada era el millor
demanar-ne un combinat.

I et portaven sens tardar
una copa amb capes de colors,
pisos de polpa espessa i dolça,
amb consistència de farinetes per nadó.

I asseguts a la terrassa,
sota l’ombra d’aquell arbust trepador
freqüentat per colibrís i teixidors,
esmorzarem aquell dia un suc, vitamines de debò.
























FI DE LA PRIMERA ENTREGA


Isabel